L'art de no saber

Hi ha moltes coses i comportaments, a la vida de la gent que ens envolta, que no sabem.

Malgrat que ens gastem la vida intentant aprendre, acumulant títols i experiències, llegint, errant i encertant, la realitat ens cau irremeiablement al damunt.

De tot el que no sabem, hi ha el que no te res a veure amb ser erudit i que és primordial per sobreviure: entendre els comportaments humans.

Quan t’enfrontes a la caixa negra d’una persona propera i veus que reacciona d’una manera que a tu et supera; que la teva ètica i el teu sentit del que és lògic i normal, no et permet entendre el que realment passa, les paraules se’t queden curtes.

Ja hi ha molts tractats de psiquiatria que tracten de justificar reaccions no explicitades, però acabes reconeixent que ets un ignorant.

En el fons t’agradaria entendre, per exemple, per què un company del teu grup polític t’abandona sense haver-te donat explicacions; t’agradaria entendre per què un home mata a la seva promesa per amor, o un pare segresta els seus fills, o un il.lustre es queda amb calers que no són seus...

Si no hi trobes explicacions, a vegades a la vida, més val no saber...

Fins al darrer moment no he pres la decisió

No he seguit pas de prop el desenvolupament de la campanya a les eleccions del Govern de l’Estat Espanyol i haig de confessar-vos, també, que no m’ha fet pas perdre cap hora de son.

Sense voler, però, m’arriba la informació d’una clara victòria del PP (on hem anat a parar...!!) per sobre del PSOE, i que la resta d’alguns partits tindran ben bé una presència testimonial al Congrés dels Diputats.

Des de la mort d’en Franco sempre he votat el partit dels socialistes de Catalunya en totes les comtesses electorals, a Catalunya i a l’Estat Espanyol, excepte en una ocasió que ho vaig fer a ICV.

Malgrat tenir diferències importants i mala relació amb els militants del PSC al meu municipi (es caracteritzen per molt poques habilitats personals en tots els aspectes, per no entrar en més detalls) i malgrat no veure tampoc massa clara la deriva d’aquest partit en els darrers temps, al final sempre he acabat donant la confiança a les persones que l’han representat, convençut que el Partit Socialista, partit amb opció de govern, és el menys dolent del que hi ha pel que fa a les polítiques adreçades a les persones.

En el decurs del darrer any i mig he estat més proper que mai no havia estat, a propostes provinents de partits de casa que proposen fer feina, com a única sortida política i econòmica, partint de Catalunya com a Estat no dependent d’Espanya.

Avui, en anar a votar i ja en el mateix col.legi electoral, he trobat un bon company que, com jo, sempre havia votat socialista. La seva relació professional (industrial) amb les espanyes i amb els espanyols fa molt temps que li ha fet veure clar que hem de relacionar-nos de tu a tu amb aquell país, sense submissió. D’altra manera no ens en sortirem.

M’ha costat molt poc deixar-me influir. Només pensar que d’aquí poques hores ens pintaran aquest cony de país de color blau, m’ha fet decidir.

He regirat entre les dotze piles de paperetes que hi havia a taula. He donat confiança a Esquerra-Reagrupament: he votat un partit de casa i d’esquerres. Al Senat he fet un vot nul. Em costa acceptar tanta gent (350 escons) al Congrés de diputats. No se veure quin paper real fan tota aquella munió al Senat.

L’art de saber parar

A la Vanguàrdia de diumenge passat en Màrius Carol hi escriu (ho faig literalment perque no crec qui hi hagi de posar pas res més d’interessant):

En un poble portuari, un pobre pescador dormia tranquil.lament a la seva barca fins que un empresari estiuejant el va fotografiar i el va despertar amb el clic de la seva càmera. Tots dos es van posar a xerrar i el pescador li va comentar que només sortia al mar una vegada al dia i la resta vagarejava. L’industrial li va preguntar perquè no sortia una segona vegada i una tercera i li va explicar que en menys d’un any es podria comprar una llanxa i en tres o quatre un petit balandre.

Això li permetria construir un magatzem frigorífic, un fumador i una fàbrica d’escabetx. D’aquesta manera, en poc temps volaria amb el seu propi helicòpter des d’on albiraria els bancs de peixos i donaria instruccions per ràdio als seus empleats de les embarcacions.

El pescador, gens impressionat, li va preguntar amb sornegueria: “I llavors, què?.

L’estiuejant li va respondre amb entusiasme: “Llavors podria asseure’s a l’embarcador i prendre el sol contemplant el mar”.

El pescador perplex va contestar: “Però si això és el que estava fent fins que vostè va arribar i em va despertar amb el soroll de la seva càmera!”.