Sense voler, però, m’arriba la informació d’una clara victòria del PP (on hem anat a parar...!!) per sobre del PSOE, i que la resta d’alguns partits tindran ben bé una presència testimonial al Congrés dels Diputats.
Des de la mort d’en Franco sempre he votat el partit dels socialistes de Catalunya en totes les comtesses electorals, a Catalunya i a l’Estat Espanyol, excepte en una ocasió que ho vaig fer a ICV.
Malgrat tenir diferències importants i mala relació amb els militants del PSC al meu municipi (es caracteritzen per molt poques habilitats personals en tots els aspectes, per no entrar en més detalls) i malgrat no veure tampoc massa clara la deriva d’aquest partit en els darrers temps, al final sempre he acabat donant la confiança a les persones que l’han representat, convençut que el Partit Socialista, partit amb opció de govern, és el menys dolent del que hi ha pel que fa a les polítiques adreçades a les persones.
En el decurs del darrer any i mig he estat més proper que mai no havia estat, a propostes provinents de partits de casa que proposen fer feina, com a única sortida política i econòmica, partint de Catalunya com a Estat no dependent d’Espanya.
Avui, en anar a votar i ja en el mateix col.legi electoral, he trobat un bon company que, com jo, sempre havia votat socialista. La seva relació professional (industrial) amb les espanyes i amb els espanyols fa molt temps que li ha fet veure clar que hem de relacionar-nos de tu a tu amb aquell país, sense submissió. D’altra manera no ens en sortirem.
M’ha costat molt poc deixar-me influir. Només pensar que d’aquí poques hores ens pintaran aquest cony de país de color blau, m’ha fet decidir.
He regirat entre les dotze piles de paperetes que hi havia a taula. He donat confiança a Esquerra-Reagrupament: he votat un partit de casa i d’esquerres. Al Senat he fet un vot nul. Em costa acceptar tanta gent (350 escons) al Congrés de diputats. No se veure quin paper real fan tota aquella munió al Senat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada