Viure per aprendre o aprendre a viure?

La nostra societat està basada en un gran component de competitivitat i d’exigència cada dia més gran cap “els altres”. Als “altres” els exigim fins i tot allò que mai no ens exigirem a nosaltres mateixos. Delegant en els “altres” moltes de les coses que ens corresponen a nosaltres, com a individus, hem creat entre altres coses un monstre que es diu Administració amb una pila de temptacles i que molt sovint ni fa ni deixa fer.

Cal un nou model de compromís personal, d’autoexigència no delegable a ningú, que ens predisposi a afrontar directament els entrebancs i molts dels serveis que ens sembla que necessitem per viure.

Cal tenir ben present que viure i afrontar responsablement la nostra realitat és una forma d’aprendre i que aprenent es viuen amb major i millor eficiència les relacions amb les persones que ens envolten.

La situació de crisi actual ens obliga a reaccionar i canviar de model de vida. El que estem duent fins ara ja no val!.

Aquells que tenim vocació de ser una mica millors cada dia, i que creiem que cal fer alguna cosa per canviar el món des del petit espai local (el jo, la família, la comunitat,...) cal que actuem amb diligència, il.lusió, passió i compromís, des d’ara mateix!.

Cal que deixem la motxila de les herències cómodes i egoïstes del mercat (especulació, diner fàcil, malbaratament innecessari dels recursos,...) i ens oposem a la cultura de protecció que fan les Administracions (des de la més local fins a la més global); serà així com farem el primer pas cap al seu aprimament necessari per aconseguir fer més eficients els recursos de què disposem.