Un 2014 ple de reptes, en lo personal i en lo col·lectiu

Deixant el 2013 enrere i fent-hi un repàs d’allò més rellevant, en l’àmbit personal, no tinc pas cap motiu per dir que no ha estat un any bo.

El projecte de la Fonda, iniciat el novembre del 2012, compleix els objectius fixats: donar servei en el marc del Casal que, des de feia un bon grapat d’anys amb la gestió dels que ens havien precedit s’havia anat amortint. Un equip consolidat de 8 persones, encapçalades a la cuina per en Gabi i al menjador per la Roser, han anat imprimint un bon caràcter que la clientela agraeix en gran manera. En l’aspecte econòmic-financer hem aconseguit els objectius fixats.

En l’àmbit polític local, des de Tots per Argentona, també hem sabut mantenir un bon clima social reforçant les expectatives cara el proper any. Les diverses reunions celebrades i l’Assemblea oberta, ens empenyen a dotar-nos d’un bon projecte sòcio-polític per poder transmetre a la ciutadania, amb la pretensió que sigui validat amb la seva màxima participació.

A nivell nacional, ens espera un any il·lusionant i de compromís personal important per saber canalitzar totes les noves situacions que, a ben segur, haurem d’afrontar tots plegats.

En la salut: bona salut física (toco fusta) i crec que mental. Començo a veure que els anys no passen debades; no sóc pas el mateix ara que quan tenia deu o vint anys menys. I és que gairebé seixanta-dos anys ja comencen a fer el seu pòsit.

Seguim vius, plens d’energies forçosament renovades i amb moltes ganes de seguir al peu del canó.

No puc pas més que desitjar-vos a tots molta salut, i donar-vos les gràcies per deixar-me compartir la vida amb vosaltres.

Molt bon 2014!!!!!!!!

El que ens hauria de cagar el tió

Reprodueixo un fragment de l’article que l’Empar Moliner ha publicat a l’Ara d’avui. Article, referent a la llei d’en Wert, que subscric en la seva plenitud, tot i no tenir fills petits als quals els ho pugui explicar.

“Com que avui caga el tió, i el tió sol cagar llaminadures i no accepta peticions, només puc esperar que, entre torrons i neules, em cagui la mala llet necessària per desobeir mentre encara siguem súbdits espanyols. La nostra filla té sis anys. És molt petita encara per entendre el que ens imposen i per què.

Però, com puguem, li haurem d’explicar que considerem que el que vol fer a l’escola el ministre Wert és immoral i injust, i ens toca desobeir. Encara que un dia ens costi les notes.

Sempre li dic que no s’ha d’obeir una ordre que et sembli injusta. N’hem parlat moltes vegades.

Sé segur que quan ella sigui gran, aquest pla d’estudis imperialista del ministre Wert sortirà als nostres llibres d’història. I jo li podré dir que nosaltres ens vam rebel·lar”.

L'any 1958. En Pep Masó amb sis anys.

Aigua picant a la Font del Ferro

Magnífica sortida aquest matí amb en Bartomeu Agell. No havia estat mai a la Font dels Àlbers d'en Javà. Un parany impressionant al cor de la collada de Parpers, sobre el pont de l'Espìnalt; seguint el corriol que passa per la font vas a parar al cementiri de Dosrius.

Abans hem passat per la Font del Ferro en la qual, des d'ahir al matí, el Grup de Fonts d'Argentona, del que en Bartomeu n'és un bon líder, hi raja aigua picant. Ahir van instal.lar-hi una aixeta i així en l'interior de la font s'hi va dipositant l'aigua que s'escorra pel pedregar superior de la mateixa.

N'he omplert la cantimplora i ara mateix l'estic degustant: bona aigua, com la de la Font Picant que actualment està tancada.

La feina que les persones del Grup de Fonts està fent és molt important en la descoberta i preservació d'aquests dolls d'aigua.

Visites recomanades per a tothom.

La informació, element clau de la democràcia

Tot i estar convençuts que la informació és necessària, sovint et sobresalten alguns dubtes. No és fàcil, per aquells que no en som professionals, de fer un butlletí informatiu amb continguts adreçats als ciutadans. 

En una de les reunions que vam celebrar, durant el mes d’octubre passat, amb ciutadans propers a Tots per Argentona, vam parlar del tema de la piscina municipal: unes importants i necessàries instal·lacions que la primavera del 2011 havíem deixat a punt de construir i que havien de ser un complex esportiu útil per tot l’any per a tots els argentonins. La gestió que els actuals governants n’han fet ha estat nul.la excepte la de permetre que, durant aquell estiu del 2011, s’hi produïssin tot un seguit d’actes vandàlics que la duguessin a una penosa situació d’enderroc. 

Tot això ho explicàvem en el butlletí núm. 19 del juny del 2012 (Veure web www.tots-per-argentona.org ) un butlletí que, com tots els que s’han editat, Tots per Argentona va repartir per totes les cases, incloses les del nucli urbà i les dels veïnats.

Com dèiem, en aquella reunió celebrada el mes d’octubre, un vilatà va dir haver-lo rebut però no recordava el seu contingut; no recordava, especialment, com havia anat el procés de degradació de les instal·lacions.

Sovint flueixen alguns dubtes sobre l’eficàcia de les informacions que fem i, amb situacions com la que acabem d’esmentar, és quan veus més que mai, que cal esforçar-nos en fer bona informació i ser persistents en la mateixa. Mai hi ha excés d’informació i aquesta no ha de confondre mai la gent. 

La informació ens fa coneixedors d’allò que passa i ens fa més lliures i és la millor garantia per caminar cap el coneixement i la democràcia.

 

Les persones ens haurem de preparar per viure més

El fet de començar a ser gran, fa que un posi interès en informacions respecte moltes de les coses que, anys enrere, no m’haurien pas cridat l’atenció. 

La setmana passada en l’Hospital Clínic de Barcelona el Dr. Antonio Alcaraz, director del servei d’Urologia va fer una conferència en la qual la conclusió final és que l’esperança de vida, que actualment és als 82 anys, arribarà d’aquí a molt pocs anys als 90; i que cada vegada serà més fàcil arribar als 100. 

En l’etapa d’adult gran, en persones de 60 a 65 anys (jo ja estic vora els 62), és on s’està produint el principal augment de la supervivència, gràcies a les millores en el tractament dels dos principals obstacles a la bona salut: els problemes càrdio-vasculars i el càncer, ambdues malalties considerades com a degeneratives. 

Sens dubte això és una molt bona notícia, però... 

La situació econòmica que estem vivint fa que molts sectors econòmics ho vegin com una bona oportunitat de negoci. Quants bancs ens bombardegen amb la necessitat que ens fem plans de pensions de futur? 

Per als Estats és una gran preocupació més, a l’hora de preveure com faran front a les despeses que genera una població adulta que cada dia viu més anys. 

A nivell individual cal que ho celebrem. Vegem-hi una bona oportunitat per retornar a la societat tot allò que d’ella hem anat aprenent i prenent: sent actius i participant en tots els processos de transformació social com els actuals. Fent que sigui possible un món millor, dient la nostra opinió i fent-hi la nostra en cadascuna de les petites coses de cada dia.

 

El projecte és més important que el procés

Llegint l’editorial de l’Ara de diumenge passat no he pogut de deixar de pensar en el projecte, molt més proper, de Tots per Argentona.

Immersos, com estem, en aquest il•lusionant camí que estem fent cap a la independència cal tenir ben present que aquesta independència no és pas el fi, sinó el mitjà.

La independència (i ho recullo de l’Ara) és una il•lusió històrica de molts, que avui ha guanyat adeptes perquè es percep com l’opció més viable per treure Catalunya del cul-de-sac en què es troba. Però el fi és aconseguir un país millor per viure-hi, i això , tant per als favorables a l’estat propi com per als defensors d’un autonomisme reformat o federalisme.

L’important és el projecte, més que el procés. I cal tenir-ho clar perquè aquest procés s’intueix que no serà, no és, una bassa d’oli, i no sabem com acabarà. Estem vivint moments decisius i no hem de perdre el nord. I el nord és definir quin país volem per al futur.

I el futur més proper és Argentona, immersa en aquest país en plena transformació. I per això és tan important que, mentre democràticament anem traçant el camí per refundar políticament Catalunya, no deixem de pensar com volem que sigui el nostre municipi, com volem que sigui el nostre autogovern municipal, i per a què hem de mantenir les actuals estructures i si cal.

Aquest és un exercici que hem d’anar fent i ho volem fer, des de Tots per Argentona, sumant el més ampli ventall d’opinions, ja que en la futura Argentona hi haurem de conviure tots. Per això cal que tots la construïm.

La proximitat, clau d’èxit

Caram, si en fa de dies que no passo pel Bloc!

Acabo d’adonar-me que fa dos mesos del darrer dia que hi vaig dir-hi alguna cosa. Han estat dies molt intensos, centrats en la tasca de crear l’empresa, de fer l’equip de persones que ens posem a treballar en aquell projecte (mes de desembre) de comunicació de Comarca.

Tot i que la caldera a pressió de l’entorn econòmic no ajuda pas gens ni mica, com a emprenedor i empresari crec plenament que sempre s’han d’aprofitar les oportunitats i ser ambiciós. L’oportunitat, la tinc a nivell personal; una bona situació que em possibilita destinar tots els meus esforços i il•lusió en la construcció d’un nou mitjà de comunicació comarcal.

El set30maresme ja comença a ser quasi una realitat.

Un mitjà informatiu i d’opinió que vol centrar els seus continguts en la proximitat: ser a la vora del ciutadà i ser sensible a les seves preocupacions i interès. Que parli el llenguatge de la gent a la qual es dirigeix.

Hi ha una forta crisi en el món i el ciutadans volem i necessitem, per això, uns bons mitjans que ens permetin reflectir el que pensem, creiem i volem del nostre món immediat. Cada vegada se’ns fa més difícil fer intervencions personals i de grup que incideixin en el món global, però incidint amb convenciment en l’entorn local, molt probablement assolim la necessària recuperació de valors bàsics per a conèixer-nos i entendre’ns. Un bon punt de partida.

El set30maresme neix amb el desig d’aportar-hi alguna cosa.

Teixir xarxes i complicitats

Des de fa molts anys el Maresme, com a un tot que conforma un allargassat territori amb costa i muntanya, no ha tingut la sort o no ha fet prou esforç, de tenir mitjans de transport de la comunicació que aplegui el què es viu o fa cadascun dels seus 30 municipis.

Sempre ha estat important i necessari, però, avui més que mai, no hi està pas de més un mitjà que aplegui el què fan o pensen les persones cultural i socialment actives d’aquest territori, en el que hi viuen més de 400.000 persones, i n'hi treballen un bon grapat.

Fa uns mesos, i coincidint amb el meu pas polític a l’oposició del govern de l’Ajuntament d’Argentona, arrel d’un pacte de gairebé tots els partits polítics d'aquest ajuntament, fet a la contra del grup de Tots per Argentona del qual en formo part, he retornat a una de les meves dèries de país.

Així, separant-me una mica de la meva vocació localista de servei, retorno a una visió, si es pot dir així, més àmplia, que defuig únicament Argentona com a centre neuràlgic de la meva existència i eixampla la meva activitat al món de la comarca.

És una decisió presa avui, al cap de tres mesos de retrobar-me amb persones de la comarca, amb les quals compartim el mateix sentiment: és necessari un mitjà de comunicació d’àmbit comarcal que aplegui, que transporti i posi a debat, allò que pensem, allò que fem i allò que caldria fer, contribuint a teixir una bona xarxa personal i compromesa amb el territori del Maresme.

És així, doncs, que enfilo l’agulla.

Retornar a treballar la terra no és un pas enrere, sinó la base de l’economia sostenible i equitativa

Només ho hem de voler fer. Només ens hem d’arremangar i posar-nos-hi.

No és necessària una inversió de diners. Només cal estar convençut que és l’única manera de sortir-se’n d’aquesta pressió del capital i la millor manera de viure, treballant amb contacte amb la terra i amb la meravellosa natura que tenim la sort de tenir a la nostra comarca.

Treballant, produint les bones menges que portarem a taula i que ens alimentarà a tots els de casa.

Us poso el link a un article interessantíssim d’en Gustavo Duch, un home ben convençut del que estem dient.

http://gustavoduch.wordpress.com/2011/12/13/ruralizar-y-crear-empleo/

El que ha costat tenir un Carrer Gran per a les persones!

Des dels anys 70 els argentonins i argentonines hem lluitat per tal que l’eix principal de la nostra vila fos un espai de les persones, deixant de ser l’espai principal dels vehicles.

Afortunadament queden molt enrere, aquells greus accidents mortals en els quals els vehicles van atropellar persones que estaven fent les seves compres o senzillament fent-la petar amb altres persones conegudes.

També queden enrere aquelles mobilitzacions ciutadanes, exigint al Govern municipal de torn, que eliminés els cotxes d’aquest espai, a fi que els vilatans en fossin ben bé els seus protagonistes i únics usuaris.

També han quedat enrere les propostes electorals de la majoria de partits polítics, durant més de 25 anys, prometent eliminar la prioritat dels cotxes pel carrer gran.

I això ha estat així degut que, en el passat mandat municipal, el Govern encapçalat per Tots per Argentona va posar-hi punt i final, fent una important obra i transfiguració de la seva fesomia, limitant el trànsit de vehicles a les hores de poca afluència, i fent que sigui un Carrer Gran per a les persones. Un Carrer Gran per a estar-hi, per passejar-hi, per anar-hi a fer les compres, com a principal via de comerç que és.

En el proper Ple municipal un regidor “il·luminat” durà, a debat i aprovació, una proposta de modificar l’ús del Carrer Gran tornant la seva titularitat als vehicles, per tal que puguin aparcar i circular-hi des de baix a dalt.

La seva preocupació, diu, és que els comerços incrementin les vendes. S’ha preocupat de saber per què arreu, a tots els pobles i ciutats de Catalunya, els comerços i els ciutadans acaben veient la bondat en la decisió que els seus carrers siguin per als vianants?.

Val la pena que estiguem amatents...!

El Govern de Catalunya s’ha begut l’enteniment!

Acabo d’assabentar-me que el Govern de la Generalitat ha aprovat un decret-llei pel qual permet caçar 60.000 ocells cantaires que, a data d’avui, estaven protegits del gran nombre de “persones” caçadores al nostre país.

Hi ho dic així “persones” -entre cometes-, per que no se pas quin coi de plaer hi pot trobar una persona ben moblada disparant la seva escopeta contra aquests petits animalons que la mateixa natura s’encarrega de produir.

Però el pitjor de tot és aquesta mala decisió dels que ens governen, autoritzant que aquesta colla de capsigranys (per dir-ho de manera benèvola) es puguin carregar a plet aquests 60.000 ocells cantaires.

No hi ha cap justificació possible a aquesta mala decisió i, per molt que ho intentin o m’ho vulguin fer entendre, ja els dic que no em convenceran!

L'art de no saber

Hi ha moltes coses i comportaments, a la vida de la gent que ens envolta, que no sabem.

Malgrat que ens gastem la vida intentant aprendre, acumulant títols i experiències, llegint, errant i encertant, la realitat ens cau irremeiablement al damunt.

De tot el que no sabem, hi ha el que no te res a veure amb ser erudit i que és primordial per sobreviure: entendre els comportaments humans.

Quan t’enfrontes a la caixa negra d’una persona propera i veus que reacciona d’una manera que a tu et supera; que la teva ètica i el teu sentit del que és lògic i normal, no et permet entendre el que realment passa, les paraules se’t queden curtes.

Ja hi ha molts tractats de psiquiatria que tracten de justificar reaccions no explicitades, però acabes reconeixent que ets un ignorant.

En el fons t’agradaria entendre, per exemple, per què un company del teu grup polític t’abandona sense haver-te donat explicacions; t’agradaria entendre per què un home mata a la seva promesa per amor, o un pare segresta els seus fills, o un il.lustre es queda amb calers que no són seus...

Si no hi trobes explicacions, a vegades a la vida, més val no saber...

Fins al darrer moment no he pres la decisió

No he seguit pas de prop el desenvolupament de la campanya a les eleccions del Govern de l’Estat Espanyol i haig de confessar-vos, també, que no m’ha fet pas perdre cap hora de son.

Sense voler, però, m’arriba la informació d’una clara victòria del PP (on hem anat a parar...!!) per sobre del PSOE, i que la resta d’alguns partits tindran ben bé una presència testimonial al Congrés dels Diputats.

Des de la mort d’en Franco sempre he votat el partit dels socialistes de Catalunya en totes les comtesses electorals, a Catalunya i a l’Estat Espanyol, excepte en una ocasió que ho vaig fer a ICV.

Malgrat tenir diferències importants i mala relació amb els militants del PSC al meu municipi (es caracteritzen per molt poques habilitats personals en tots els aspectes, per no entrar en més detalls) i malgrat no veure tampoc massa clara la deriva d’aquest partit en els darrers temps, al final sempre he acabat donant la confiança a les persones que l’han representat, convençut que el Partit Socialista, partit amb opció de govern, és el menys dolent del que hi ha pel que fa a les polítiques adreçades a les persones.

En el decurs del darrer any i mig he estat més proper que mai no havia estat, a propostes provinents de partits de casa que proposen fer feina, com a única sortida política i econòmica, partint de Catalunya com a Estat no dependent d’Espanya.

Avui, en anar a votar i ja en el mateix col.legi electoral, he trobat un bon company que, com jo, sempre havia votat socialista. La seva relació professional (industrial) amb les espanyes i amb els espanyols fa molt temps que li ha fet veure clar que hem de relacionar-nos de tu a tu amb aquell país, sense submissió. D’altra manera no ens en sortirem.

M’ha costat molt poc deixar-me influir. Només pensar que d’aquí poques hores ens pintaran aquest cony de país de color blau, m’ha fet decidir.

He regirat entre les dotze piles de paperetes que hi havia a taula. He donat confiança a Esquerra-Reagrupament: he votat un partit de casa i d’esquerres. Al Senat he fet un vot nul. Em costa acceptar tanta gent (350 escons) al Congrés de diputats. No se veure quin paper real fan tota aquella munió al Senat.

L’art de saber parar

A la Vanguàrdia de diumenge passat en Màrius Carol hi escriu (ho faig literalment perque no crec qui hi hagi de posar pas res més d’interessant):

En un poble portuari, un pobre pescador dormia tranquil.lament a la seva barca fins que un empresari estiuejant el va fotografiar i el va despertar amb el clic de la seva càmera. Tots dos es van posar a xerrar i el pescador li va comentar que només sortia al mar una vegada al dia i la resta vagarejava. L’industrial li va preguntar perquè no sortia una segona vegada i una tercera i li va explicar que en menys d’un any es podria comprar una llanxa i en tres o quatre un petit balandre.

Això li permetria construir un magatzem frigorífic, un fumador i una fàbrica d’escabetx. D’aquesta manera, en poc temps volaria amb el seu propi helicòpter des d’on albiraria els bancs de peixos i donaria instruccions per ràdio als seus empleats de les embarcacions.

El pescador, gens impressionat, li va preguntar amb sornegueria: “I llavors, què?.

L’estiuejant li va respondre amb entusiasme: “Llavors podria asseure’s a l’embarcador i prendre el sol contemplant el mar”.

El pescador perplex va contestar: “Però si això és el que estava fent fins que vostè va arribar i em va despertar amb el soroll de la seva càmera!”.

Retrobar el gust d’abans, el de sempre!

Fa temps que volia anar a veure el pagès, a ca l’Elies. Fins dimecres passat no vaig trobar el moment.

Xino xano, amb la motxila a l’esquena, m’hi vaig arribar. Amb la dona de l’Elies i la seva mare, trempadíssimes, la vam fer petar una bona estona: el tema va ser les seves menges, el que ells produeixen i que venen procedent d’altres conreus de companys seus pagesos que, com ells, s’estimen la terra.

I per això la treballen, dur, sense més complements que el seu esforç, sense productes químics que obliguin la terra a produir de manera estranya, a produir més del que toca. La terra és prou intel.ligent i sàvia per saber què cal fer i normalment la mà dels humans no fa més que enrarir els processos naturals.

És així com aquell vespre vam menjar uns espinacs com feia temps no menjàvem a casa. Acostumats als espinacs congelats, nets, polits i desproveïts de tota substància, hem descobert que els espinacs de ca l’Elies són la glòria!!.

Els vam haver de rentar per desposseir-los de la seva sorra, això sí, i posar-los a l’olla amb molt poca aigua, veient com reduïen el seu volum, però us en recomano l’experiència.

Aquest matí, de dissabte, hi he tornat i allà m’hi he trobat tota una colla d’argentonins que ja fa temps saben el que és menjar bo i bé (en Joan, la Cati, en Pep Serra,...).

A ca l’Elies aprens quins són els productes de temporada; a la botiga tot l’any hi veus i hi pots comprar el mateix, atomitzant les menges i sense variar en funció de l’època de l’any.

Us en recomano l’experiència perque la introduïu a la vostra vida. Ara hi trobareu espinacs (a 3’50 euros), bledes, mongeta tendra (a 6’20), albergínies de les petites (a 2’20), carbassons, castanyes, boniatos, escarola, enciam, mandarines,...; no hi trobareu tomàquets (a les botigues en trobareu però no són de casa),...;

Ho volguem veure o no, acabem sent el que mengem. Val la mena menjar bo; estarem més bé, més sans i acabarem sent millors persones!!.

El CAP està saturat?

Ara mateix m’ha trucat un amic, bon argentoní: “Pep, estic indignat!!” m’ha dit. Acabava de trucar a l’Àrea Bàsica de Salut d’Argentona informant-los que li fa molt mal la cama i demanava hora perque la seva metgessa de capçalera el visités.

Li han donat hora pel dia 9 de novembre al matí.

Crec que no ens ha d’extranyar gens que en Joaquim estigui indignat, ja que no és de rebut que el facin esperar 14 dies per a la visita.

Sala d'espera de l'Àrea Bàsica de Salut. (foto arxiu)

No és pas el meu desig de qüestionar la feina dels metges d’aquesta institució, però és evident que jo no acceptaria pas la decisió del CAP i no esperaria, en aquest cas, els dies esmentats per anar a veure el metge.

“Ves allà i espera fins que t’atengui el metge” li he dit.

En Joaquim suportarà, avui, el dolor de la cama i “demà faré el que em dius si encara em fa tant mal!”.

Benaurats els farsants perquè d’ells serà el cel mediàtic!!

Fa molts mesos, comptats amb desenes, que no entrava a consultar la pàgina web d’Argentona Comunicació, la de la Ràdio municipal.

Vaig decidir-ho, llavors, per la gran quantitat de bajanades i d’improperis que, molts dels usuaris que hi escriuen, s’atreveixen a dir amagats darrera d’un pseudònim.

En el darrer Consell de Mitjans de Comunicació, celebrat fa uns dies, vaig tornar a remarcar la necessitat que tothom s’identifiqui a l’hora d’expressar les seves opinions.

De farsants, que s’amaguen darrera personatges inventats, sempre n’hi ha hagut quan han tingut la possibilitat de fer-ho, però ara ho tenen millor que mai.

Amb les noves tecnologies, tot és molt més fàcil. Quan volien calumniar o despotricar contra algú, abans, tenien la feina i el cost d’haver d’imprimir uns fulls i repartir-los per aconseguir que la resta de mortals ens n’assabentéssim.

Avui, enganyar, inventar, suplantar personalitats i mancar a la realitat aprofitant-se de les noves tecnologies és facilíssim! Massa fàcil!.

Les xarxes i les fonts d’informació proliferen, es multipliquen i viatgen a gran velocitat. Els farsants s’aprofiten dels mitjans que l’Administració posa a l’abast dels ciutadans perque puguin expressar amb llibertat i respecte les seves opinions.

En aquest aspecte el paper de l’Administració és bo, però cal fer un pas més en la recerca de la convivència i de la comunicació sincera, com a valor imprescindible per continuar avançant en el teixit de les bones relacions.

Cal que Ràdio Argentona faci un pas important verificant l’identitat de tots aquells que participen amb els seus comentaris al web d’Argentona Comunicació, tot obligant-los a signar les opinions que hi expressen.

Només així farà una bona contribució a la comunicació ciutadana.

No ens cal tants diputats al Parlament!!

Ahir us parlava del paper que fan alguns diputats (la majoria) al Parlament de Catalunya, totalment sotmesos a les directrius del partit al qual pertanyen. Directrius i consignes de vot preses fora del Parlament, en les seus dels respectius partits.

En un moment de priorització de despeses en l’administració pública crec que una bona manera de reduir-les és eliminar tot allò que és superflu, en lloc de reduir el que es destina a Educació i Sanitat.

Per què hi ha d’haver 135 diputats al Parlament?

La Llei 3/1982 de 23 de març d’aquell any ordena que el nombre de representants dels partits ha de ser entre 100 i 150. Des de la recuperació de la Generalitat es va decidir que havien de ser 135; 85 per la provincia de Barcelona, 18 per la de Tarragona, 17 per la de Girona i 15 per la Lleida. Al Parlament de l’any 1932 hi havia 85 diputats.

El sistema de representació democràtica actual no justifica per a res la necessitat que siguin 135 els diputats escollits. Segur que amb molts menys funcionarem perfectament i la repercussió econòmica positiva que això tindrà serà de molta envergadura.

El cost salarial de cada diputat del Parlament de Catalunya és de 40.000 euros. Si hi afegim el cost de Seguretat Social, en un 33%, tenim un cost de 53.200 euros. Els diputats que viuen a menys de 80 kms. del Parlament tenen una assignació complementària de 21.600 euros per dietes de desplaçament, els que viuen més lluny tenen una assignació més elevada. Així, doncs, el Diputat més barat ens costa 75.000 euros.

Proposo reduir el nombre de diputats a la meitat.

Segur que políticament ens en sortirem perfectament i la pervivència del sistema democràtic no se’n ressentirà en absolut!!.

Econòmicament ens estalviarem un grapat de calers que ens ajudarà a poder mantenir obert el mateix Parlament i continuar donant serveis a la ciutadania.

És fàcil: haurem de fer una Llei que contempli un Parlament constituït de 67 escons (enlloc dels 135 actuals). De retruc tindrem un estalvi en l’eliminació del cost de 68 diputats a 75.000 euros cadascun. En total, un estalvi de cinc milions d’euros cada any.

No creieu que val la pena de provar-ho?.

Si no ens en sortim, sempre som a temps de tornar-hi!!!!.

La majoria dels diputats no exerceixen el vot en consciència

En l’edició del Periòdico d’avui el catedràtic de Ciència Política Josep Maria Vallès fa interessants consideracions sobre el paper dels Diputats al Parlament. Una conclusió és la manifesta ineficiència de la Institució amb unes funcions i uns procediments més allunyats, dia que passa, de la política real.

Provinents de la persona d’en Josep Maria Vallès, que ha estat diputat durant uns anys (membre de Ciutadans pel canvi), i per a mi una de les persones més fermes en el seus criteris respecte la política i la societat, em mereixen una important consideració.

Evidencia que la votació en la presa de decisions al Parlament no depèn pas de la voluntat dels diputats o de les seves habilitats dialèctiques en el si del debat, sino que aquestes ja estan preses molt abans en la direcció dels partits. Cada partit ha dictat als seus disciplinats parlamentaris el camí a seguir!. Allà no toca plantejar-se, en consciència, el sentit i el resultat del seu vot.

Què hi fan, doncs, els diputats, tants diputats en aquest Parlament?

Aquest funcionament de les institucions democràtiques, tal i com es manifesta avui, posa en qüestió la necessitat i la prescindibilitat de les mateixes, si més no tal i com estan muntades.

Quan els ciutadans visualitzem aquesta important Institució com una mera representació teatral, de baix contingut i de mala posada escènica, crec que es fa necessari donar-li un tomb per al manteniment de la qualitat democràtica de la nostra societat.

Immersió en la Verema!

Enguany he pogut treure el ventre de penes fent la verema. Tinc ben present aquell record de la infantesa en el qual els pares ens feien anar a la meva germana i a mi cada cap de setmana a la vinya de la Casa Nova. De llavors ençà (i fa ja 47 anys) cada mes de setembre m’ha passat pel cap que un dia volia tornar a reviure el procés del veremar.

L’atrafegada feina del dia a dia durant tots aquests anys no m’ho ha permès. Ara, que visc una situació insòlita, nova per a mi, em permet tenir temps per a tot, i ha estat així que he pogut dedicar el mes de setembre íntegrament a treballar ferm fent la verema.

Ho he estat fent a les Garrigues, a la Pobla de Cèrvoles on l’empresa del Castell del Remei hi té un magnífic celler, petit i fet amb cura. El treball esmerçat durant tot l’any mimant les vinyes els ha reportat un bon resultat en totes les varietats de raïm que posseixen: blancs com el xardonai i el macabeu, negres com el merlot, la garnatxa, el cabernet franc i sauvignon i l’ull de llebre. L’escassetat de pluges ha reportat una minva important en la quantitat però una molt bona qualitat en la seva graduació.

És així que he compartit un bon grapat de jornades, durant nou hores cada dia, amb una colla de companys senegalesos, amb els quals he gaudit del contacte amb el sol de les Garrigues, un sol sec i càlid, tot evidenciant l’existència de la ronyonada que se m’ha fet ben present durant tots aquests dies!.

Una ferma experiència, que m’ha posat a prova i que m’ha produït la satisfacció de superar-la.