La proximitat, clau d’èxit

Caram, si en fa de dies que no passo pel Bloc!

Acabo d’adonar-me que fa dos mesos del darrer dia que hi vaig dir-hi alguna cosa. Han estat dies molt intensos, centrats en la tasca de crear l’empresa, de fer l’equip de persones que ens posem a treballar en aquell projecte (mes de desembre) de comunicació de Comarca.

Tot i que la caldera a pressió de l’entorn econòmic no ajuda pas gens ni mica, com a emprenedor i empresari crec plenament que sempre s’han d’aprofitar les oportunitats i ser ambiciós. L’oportunitat, la tinc a nivell personal; una bona situació que em possibilita destinar tots els meus esforços i il•lusió en la construcció d’un nou mitjà de comunicació comarcal.

El set30maresme ja comença a ser quasi una realitat.

Un mitjà informatiu i d’opinió que vol centrar els seus continguts en la proximitat: ser a la vora del ciutadà i ser sensible a les seves preocupacions i interès. Que parli el llenguatge de la gent a la qual es dirigeix.

Hi ha una forta crisi en el món i el ciutadans volem i necessitem, per això, uns bons mitjans que ens permetin reflectir el que pensem, creiem i volem del nostre món immediat. Cada vegada se’ns fa més difícil fer intervencions personals i de grup que incideixin en el món global, però incidint amb convenciment en l’entorn local, molt probablement assolim la necessària recuperació de valors bàsics per a conèixer-nos i entendre’ns. Un bon punt de partida.

El set30maresme neix amb el desig d’aportar-hi alguna cosa.

Teixir xarxes i complicitats

Des de fa molts anys el Maresme, com a un tot que conforma un allargassat territori amb costa i muntanya, no ha tingut la sort o no ha fet prou esforç, de tenir mitjans de transport de la comunicació que aplegui el què es viu o fa cadascun dels seus 30 municipis.

Sempre ha estat important i necessari, però, avui més que mai, no hi està pas de més un mitjà que aplegui el què fan o pensen les persones cultural i socialment actives d’aquest territori, en el que hi viuen més de 400.000 persones, i n'hi treballen un bon grapat.

Fa uns mesos, i coincidint amb el meu pas polític a l’oposició del govern de l’Ajuntament d’Argentona, arrel d’un pacte de gairebé tots els partits polítics d'aquest ajuntament, fet a la contra del grup de Tots per Argentona del qual en formo part, he retornat a una de les meves dèries de país.

Així, separant-me una mica de la meva vocació localista de servei, retorno a una visió, si es pot dir així, més àmplia, que defuig únicament Argentona com a centre neuràlgic de la meva existència i eixampla la meva activitat al món de la comarca.

És una decisió presa avui, al cap de tres mesos de retrobar-me amb persones de la comarca, amb les quals compartim el mateix sentiment: és necessari un mitjà de comunicació d’àmbit comarcal que aplegui, que transporti i posi a debat, allò que pensem, allò que fem i allò que caldria fer, contribuint a teixir una bona xarxa personal i compromesa amb el territori del Maresme.

És així, doncs, que enfilo l’agulla.

Retornar a treballar la terra no és un pas enrere, sinó la base de l’economia sostenible i equitativa

Només ho hem de voler fer. Només ens hem d’arremangar i posar-nos-hi.

No és necessària una inversió de diners. Només cal estar convençut que és l’única manera de sortir-se’n d’aquesta pressió del capital i la millor manera de viure, treballant amb contacte amb la terra i amb la meravellosa natura que tenim la sort de tenir a la nostra comarca.

Treballant, produint les bones menges que portarem a taula i que ens alimentarà a tots els de casa.

Us poso el link a un article interessantíssim d’en Gustavo Duch, un home ben convençut del que estem dient.

http://gustavoduch.wordpress.com/2011/12/13/ruralizar-y-crear-empleo/

El que ha costat tenir un Carrer Gran per a les persones!

Des dels anys 70 els argentonins i argentonines hem lluitat per tal que l’eix principal de la nostra vila fos un espai de les persones, deixant de ser l’espai principal dels vehicles.

Afortunadament queden molt enrere, aquells greus accidents mortals en els quals els vehicles van atropellar persones que estaven fent les seves compres o senzillament fent-la petar amb altres persones conegudes.

També queden enrere aquelles mobilitzacions ciutadanes, exigint al Govern municipal de torn, que eliminés els cotxes d’aquest espai, a fi que els vilatans en fossin ben bé els seus protagonistes i únics usuaris.

També han quedat enrere les propostes electorals de la majoria de partits polítics, durant més de 25 anys, prometent eliminar la prioritat dels cotxes pel carrer gran.

I això ha estat així degut que, en el passat mandat municipal, el Govern encapçalat per Tots per Argentona va posar-hi punt i final, fent una important obra i transfiguració de la seva fesomia, limitant el trànsit de vehicles a les hores de poca afluència, i fent que sigui un Carrer Gran per a les persones. Un Carrer Gran per a estar-hi, per passejar-hi, per anar-hi a fer les compres, com a principal via de comerç que és.

En el proper Ple municipal un regidor “il·luminat” durà, a debat i aprovació, una proposta de modificar l’ús del Carrer Gran tornant la seva titularitat als vehicles, per tal que puguin aparcar i circular-hi des de baix a dalt.

La seva preocupació, diu, és que els comerços incrementin les vendes. S’ha preocupat de saber per què arreu, a tots els pobles i ciutats de Catalunya, els comerços i els ciutadans acaben veient la bondat en la decisió que els seus carrers siguin per als vianants?.

Val la pena que estiguem amatents...!

El Govern de Catalunya s’ha begut l’enteniment!

Acabo d’assabentar-me que el Govern de la Generalitat ha aprovat un decret-llei pel qual permet caçar 60.000 ocells cantaires que, a data d’avui, estaven protegits del gran nombre de “persones” caçadores al nostre país.

Hi ho dic així “persones” -entre cometes-, per que no se pas quin coi de plaer hi pot trobar una persona ben moblada disparant la seva escopeta contra aquests petits animalons que la mateixa natura s’encarrega de produir.

Però el pitjor de tot és aquesta mala decisió dels que ens governen, autoritzant que aquesta colla de capsigranys (per dir-ho de manera benèvola) es puguin carregar a plet aquests 60.000 ocells cantaires.

No hi ha cap justificació possible a aquesta mala decisió i, per molt que ho intentin o m’ho vulguin fer entendre, ja els dic que no em convenceran!

L'art de no saber

Hi ha moltes coses i comportaments, a la vida de la gent que ens envolta, que no sabem.

Malgrat que ens gastem la vida intentant aprendre, acumulant títols i experiències, llegint, errant i encertant, la realitat ens cau irremeiablement al damunt.

De tot el que no sabem, hi ha el que no te res a veure amb ser erudit i que és primordial per sobreviure: entendre els comportaments humans.

Quan t’enfrontes a la caixa negra d’una persona propera i veus que reacciona d’una manera que a tu et supera; que la teva ètica i el teu sentit del que és lògic i normal, no et permet entendre el que realment passa, les paraules se’t queden curtes.

Ja hi ha molts tractats de psiquiatria que tracten de justificar reaccions no explicitades, però acabes reconeixent que ets un ignorant.

En el fons t’agradaria entendre, per exemple, per què un company del teu grup polític t’abandona sense haver-te donat explicacions; t’agradaria entendre per què un home mata a la seva promesa per amor, o un pare segresta els seus fills, o un il.lustre es queda amb calers que no són seus...

Si no hi trobes explicacions, a vegades a la vida, més val no saber...

Fins al darrer moment no he pres la decisió

No he seguit pas de prop el desenvolupament de la campanya a les eleccions del Govern de l’Estat Espanyol i haig de confessar-vos, també, que no m’ha fet pas perdre cap hora de son.

Sense voler, però, m’arriba la informació d’una clara victòria del PP (on hem anat a parar...!!) per sobre del PSOE, i que la resta d’alguns partits tindran ben bé una presència testimonial al Congrés dels Diputats.

Des de la mort d’en Franco sempre he votat el partit dels socialistes de Catalunya en totes les comtesses electorals, a Catalunya i a l’Estat Espanyol, excepte en una ocasió que ho vaig fer a ICV.

Malgrat tenir diferències importants i mala relació amb els militants del PSC al meu municipi (es caracteritzen per molt poques habilitats personals en tots els aspectes, per no entrar en més detalls) i malgrat no veure tampoc massa clara la deriva d’aquest partit en els darrers temps, al final sempre he acabat donant la confiança a les persones que l’han representat, convençut que el Partit Socialista, partit amb opció de govern, és el menys dolent del que hi ha pel que fa a les polítiques adreçades a les persones.

En el decurs del darrer any i mig he estat més proper que mai no havia estat, a propostes provinents de partits de casa que proposen fer feina, com a única sortida política i econòmica, partint de Catalunya com a Estat no dependent d’Espanya.

Avui, en anar a votar i ja en el mateix col.legi electoral, he trobat un bon company que, com jo, sempre havia votat socialista. La seva relació professional (industrial) amb les espanyes i amb els espanyols fa molt temps que li ha fet veure clar que hem de relacionar-nos de tu a tu amb aquell país, sense submissió. D’altra manera no ens en sortirem.

M’ha costat molt poc deixar-me influir. Només pensar que d’aquí poques hores ens pintaran aquest cony de país de color blau, m’ha fet decidir.

He regirat entre les dotze piles de paperetes que hi havia a taula. He donat confiança a Esquerra-Reagrupament: he votat un partit de casa i d’esquerres. Al Senat he fet un vot nul. Em costa acceptar tanta gent (350 escons) al Congrés de diputats. No se veure quin paper real fan tota aquella munió al Senat.

L’art de saber parar

A la Vanguàrdia de diumenge passat en Màrius Carol hi escriu (ho faig literalment perque no crec qui hi hagi de posar pas res més d’interessant):

En un poble portuari, un pobre pescador dormia tranquil.lament a la seva barca fins que un empresari estiuejant el va fotografiar i el va despertar amb el clic de la seva càmera. Tots dos es van posar a xerrar i el pescador li va comentar que només sortia al mar una vegada al dia i la resta vagarejava. L’industrial li va preguntar perquè no sortia una segona vegada i una tercera i li va explicar que en menys d’un any es podria comprar una llanxa i en tres o quatre un petit balandre.

Això li permetria construir un magatzem frigorífic, un fumador i una fàbrica d’escabetx. D’aquesta manera, en poc temps volaria amb el seu propi helicòpter des d’on albiraria els bancs de peixos i donaria instruccions per ràdio als seus empleats de les embarcacions.

El pescador, gens impressionat, li va preguntar amb sornegueria: “I llavors, què?.

L’estiuejant li va respondre amb entusiasme: “Llavors podria asseure’s a l’embarcador i prendre el sol contemplant el mar”.

El pescador perplex va contestar: “Però si això és el que estava fent fins que vostè va arribar i em va despertar amb el soroll de la seva càmera!”.

Retrobar el gust d’abans, el de sempre!

Fa temps que volia anar a veure el pagès, a ca l’Elies. Fins dimecres passat no vaig trobar el moment.

Xino xano, amb la motxila a l’esquena, m’hi vaig arribar. Amb la dona de l’Elies i la seva mare, trempadíssimes, la vam fer petar una bona estona: el tema va ser les seves menges, el que ells produeixen i que venen procedent d’altres conreus de companys seus pagesos que, com ells, s’estimen la terra.

I per això la treballen, dur, sense més complements que el seu esforç, sense productes químics que obliguin la terra a produir de manera estranya, a produir més del que toca. La terra és prou intel.ligent i sàvia per saber què cal fer i normalment la mà dels humans no fa més que enrarir els processos naturals.

És així com aquell vespre vam menjar uns espinacs com feia temps no menjàvem a casa. Acostumats als espinacs congelats, nets, polits i desproveïts de tota substància, hem descobert que els espinacs de ca l’Elies són la glòria!!.

Els vam haver de rentar per desposseir-los de la seva sorra, això sí, i posar-los a l’olla amb molt poca aigua, veient com reduïen el seu volum, però us en recomano l’experiència.

Aquest matí, de dissabte, hi he tornat i allà m’hi he trobat tota una colla d’argentonins que ja fa temps saben el que és menjar bo i bé (en Joan, la Cati, en Pep Serra,...).

A ca l’Elies aprens quins són els productes de temporada; a la botiga tot l’any hi veus i hi pots comprar el mateix, atomitzant les menges i sense variar en funció de l’època de l’any.

Us en recomano l’experiència perque la introduïu a la vostra vida. Ara hi trobareu espinacs (a 3’50 euros), bledes, mongeta tendra (a 6’20), albergínies de les petites (a 2’20), carbassons, castanyes, boniatos, escarola, enciam, mandarines,...; no hi trobareu tomàquets (a les botigues en trobareu però no són de casa),...;

Ho volguem veure o no, acabem sent el que mengem. Val la mena menjar bo; estarem més bé, més sans i acabarem sent millors persones!!.

El CAP està saturat?

Ara mateix m’ha trucat un amic, bon argentoní: “Pep, estic indignat!!” m’ha dit. Acabava de trucar a l’Àrea Bàsica de Salut d’Argentona informant-los que li fa molt mal la cama i demanava hora perque la seva metgessa de capçalera el visités.

Li han donat hora pel dia 9 de novembre al matí.

Crec que no ens ha d’extranyar gens que en Joaquim estigui indignat, ja que no és de rebut que el facin esperar 14 dies per a la visita.

Sala d'espera de l'Àrea Bàsica de Salut. (foto arxiu)

No és pas el meu desig de qüestionar la feina dels metges d’aquesta institució, però és evident que jo no acceptaria pas la decisió del CAP i no esperaria, en aquest cas, els dies esmentats per anar a veure el metge.

“Ves allà i espera fins que t’atengui el metge” li he dit.

En Joaquim suportarà, avui, el dolor de la cama i “demà faré el que em dius si encara em fa tant mal!”.

Benaurats els farsants perquè d’ells serà el cel mediàtic!!

Fa molts mesos, comptats amb desenes, que no entrava a consultar la pàgina web d’Argentona Comunicació, la de la Ràdio municipal.

Vaig decidir-ho, llavors, per la gran quantitat de bajanades i d’improperis que, molts dels usuaris que hi escriuen, s’atreveixen a dir amagats darrera d’un pseudònim.

En el darrer Consell de Mitjans de Comunicació, celebrat fa uns dies, vaig tornar a remarcar la necessitat que tothom s’identifiqui a l’hora d’expressar les seves opinions.

De farsants, que s’amaguen darrera personatges inventats, sempre n’hi ha hagut quan han tingut la possibilitat de fer-ho, però ara ho tenen millor que mai.

Amb les noves tecnologies, tot és molt més fàcil. Quan volien calumniar o despotricar contra algú, abans, tenien la feina i el cost d’haver d’imprimir uns fulls i repartir-los per aconseguir que la resta de mortals ens n’assabentéssim.

Avui, enganyar, inventar, suplantar personalitats i mancar a la realitat aprofitant-se de les noves tecnologies és facilíssim! Massa fàcil!.

Les xarxes i les fonts d’informació proliferen, es multipliquen i viatgen a gran velocitat. Els farsants s’aprofiten dels mitjans que l’Administració posa a l’abast dels ciutadans perque puguin expressar amb llibertat i respecte les seves opinions.

En aquest aspecte el paper de l’Administració és bo, però cal fer un pas més en la recerca de la convivència i de la comunicació sincera, com a valor imprescindible per continuar avançant en el teixit de les bones relacions.

Cal que Ràdio Argentona faci un pas important verificant l’identitat de tots aquells que participen amb els seus comentaris al web d’Argentona Comunicació, tot obligant-los a signar les opinions que hi expressen.

Només així farà una bona contribució a la comunicació ciutadana.

No ens cal tants diputats al Parlament!!

Ahir us parlava del paper que fan alguns diputats (la majoria) al Parlament de Catalunya, totalment sotmesos a les directrius del partit al qual pertanyen. Directrius i consignes de vot preses fora del Parlament, en les seus dels respectius partits.

En un moment de priorització de despeses en l’administració pública crec que una bona manera de reduir-les és eliminar tot allò que és superflu, en lloc de reduir el que es destina a Educació i Sanitat.

Per què hi ha d’haver 135 diputats al Parlament?

La Llei 3/1982 de 23 de març d’aquell any ordena que el nombre de representants dels partits ha de ser entre 100 i 150. Des de la recuperació de la Generalitat es va decidir que havien de ser 135; 85 per la provincia de Barcelona, 18 per la de Tarragona, 17 per la de Girona i 15 per la Lleida. Al Parlament de l’any 1932 hi havia 85 diputats.

El sistema de representació democràtica actual no justifica per a res la necessitat que siguin 135 els diputats escollits. Segur que amb molts menys funcionarem perfectament i la repercussió econòmica positiva que això tindrà serà de molta envergadura.

El cost salarial de cada diputat del Parlament de Catalunya és de 40.000 euros. Si hi afegim el cost de Seguretat Social, en un 33%, tenim un cost de 53.200 euros. Els diputats que viuen a menys de 80 kms. del Parlament tenen una assignació complementària de 21.600 euros per dietes de desplaçament, els que viuen més lluny tenen una assignació més elevada. Així, doncs, el Diputat més barat ens costa 75.000 euros.

Proposo reduir el nombre de diputats a la meitat.

Segur que políticament ens en sortirem perfectament i la pervivència del sistema democràtic no se’n ressentirà en absolut!!.

Econòmicament ens estalviarem un grapat de calers que ens ajudarà a poder mantenir obert el mateix Parlament i continuar donant serveis a la ciutadania.

És fàcil: haurem de fer una Llei que contempli un Parlament constituït de 67 escons (enlloc dels 135 actuals). De retruc tindrem un estalvi en l’eliminació del cost de 68 diputats a 75.000 euros cadascun. En total, un estalvi de cinc milions d’euros cada any.

No creieu que val la pena de provar-ho?.

Si no ens en sortim, sempre som a temps de tornar-hi!!!!.

La majoria dels diputats no exerceixen el vot en consciència

En l’edició del Periòdico d’avui el catedràtic de Ciència Política Josep Maria Vallès fa interessants consideracions sobre el paper dels Diputats al Parlament. Una conclusió és la manifesta ineficiència de la Institució amb unes funcions i uns procediments més allunyats, dia que passa, de la política real.

Provinents de la persona d’en Josep Maria Vallès, que ha estat diputat durant uns anys (membre de Ciutadans pel canvi), i per a mi una de les persones més fermes en el seus criteris respecte la política i la societat, em mereixen una important consideració.

Evidencia que la votació en la presa de decisions al Parlament no depèn pas de la voluntat dels diputats o de les seves habilitats dialèctiques en el si del debat, sino que aquestes ja estan preses molt abans en la direcció dels partits. Cada partit ha dictat als seus disciplinats parlamentaris el camí a seguir!. Allà no toca plantejar-se, en consciència, el sentit i el resultat del seu vot.

Què hi fan, doncs, els diputats, tants diputats en aquest Parlament?

Aquest funcionament de les institucions democràtiques, tal i com es manifesta avui, posa en qüestió la necessitat i la prescindibilitat de les mateixes, si més no tal i com estan muntades.

Quan els ciutadans visualitzem aquesta important Institució com una mera representació teatral, de baix contingut i de mala posada escènica, crec que es fa necessari donar-li un tomb per al manteniment de la qualitat democràtica de la nostra societat.

Immersió en la Verema!

Enguany he pogut treure el ventre de penes fent la verema. Tinc ben present aquell record de la infantesa en el qual els pares ens feien anar a la meva germana i a mi cada cap de setmana a la vinya de la Casa Nova. De llavors ençà (i fa ja 47 anys) cada mes de setembre m’ha passat pel cap que un dia volia tornar a reviure el procés del veremar.

L’atrafegada feina del dia a dia durant tots aquests anys no m’ho ha permès. Ara, que visc una situació insòlita, nova per a mi, em permet tenir temps per a tot, i ha estat així que he pogut dedicar el mes de setembre íntegrament a treballar ferm fent la verema.

Ho he estat fent a les Garrigues, a la Pobla de Cèrvoles on l’empresa del Castell del Remei hi té un magnífic celler, petit i fet amb cura. El treball esmerçat durant tot l’any mimant les vinyes els ha reportat un bon resultat en totes les varietats de raïm que posseixen: blancs com el xardonai i el macabeu, negres com el merlot, la garnatxa, el cabernet franc i sauvignon i l’ull de llebre. L’escassetat de pluges ha reportat una minva important en la quantitat però una molt bona qualitat en la seva graduació.

És així que he compartit un bon grapat de jornades, durant nou hores cada dia, amb una colla de companys senegalesos, amb els quals he gaudit del contacte amb el sol de les Garrigues, un sol sec i càlid, tot evidenciant l’existència de la ronyonada que se m’ha fet ben present durant tots aquests dies!.

Una ferma experiència, que m’ha posat a prova i que m’ha produït la satisfacció de superar-la.

bon vi fa bona sang!

La bota fent xup-xup!

Un any més, els Amics de la Vinya i el Vi, han seguit amb el bon costum de fer vi. Diumenge passat a l’Hort del Rector grans i petits vam poder trepitjar 400 kilos de raïm negre de la varietat merlot. Vam tenir un bon matí en el que el temps ens va acompanyar per a l’activitat.

Des d’aquest espai vull agrair la bona feina que fan en Joan Oliveras, en Francesc Navarro i la família Marfà, des de fa ja un bon grapat d’anys, donant-nos l’oportunitat de continuar gaudint del coneixement d’aquest noble art de fer vi.

Els Cellers professionals han anat evolucionant tècnicament en els mètodes de producció, però mercès a la constància dels Amics de la Vinya i el Vi, a Argentona podem viure la verema desenvolupada seguint el mètode antic tot trepitjant el raïm amb els peus dintre la portadora. I així, petits i grans vam poder trepitjar-lo aconseguint extreure prop de 225 litres de vi.

El que em produeix més satisfacció és la confiança que els organitzadors de la verema han dipositat en mi. Enguany la bota, ben preparada com cal per en Joan, el Boter, l’han volgut dipositar a casa. És així, doncs, que la bota plena del suc del fruit del raïm de la verema 2011, farà tot el seu procés de transformació en vi a l’entrada de casa.

Us puc dir que avui mateix, aquest suc està en ple procés de fermentació i ebullició perfumant tota la casa amb els seus efluvis.

Se’n sortiran be els que estiguin disposats a acceptar la feina dura

Ja a l’any 2006 i el 2007 molts intuïem i expressàvem en veu alta que aquella carrera especulativa, en la qual s’havia abocat tothom qui havia volgut i pogut, acabaria com el rosari de l’aurora.

Es veia venir que s’acostava un final de cicle i molts van pensar que calia aprofitar l’avinentesa de fer diner fàcil, encara que fos amb males pràctiques. I una mala pràctica, encara que ben vista per molts, ha estat la de comprar una vivenda a 10 per vendre-la l’endemà a 20; i això és especular.

És significatiu que el desencadenament de la crisi hagin estat les males pràctiques, que solen produir-se en tots els finals de cicle, a les quals ens solem referir com a crisi de valors. És evident que el desordre financer que ha precipitat la desfeta actual ha estat provocat per no haver observat els principis bàsics que ha d’haver-hi en tota relació social: l'honestedat, la confiança, el sentit del treball i el compromís a curt, a mitjà i llarg termini.

I això ens ha dut a la crisi que marca el final de cicle històric de l’hegemonia occidental, una crisi de mercadeig (no de mercats) seguint amb les males pràctiques, per part d’alguns, a les que per força ens hem acostumat sense saber com reaccionar ni què fer!

No podem aturar el curs dels esdeveniments. Diuen que estem al final de l’escapada i que ja res no tornarà a ser com abans. No és temps de recaure en laments nostàlgics per una decadència anunciada i inevitable.

Estem en un nou escenari en el qual se’n sortiran bé els que estiguin disposats a acceptar la feina dura, d’estalvi rigorós, d’innovació ambiciosa amb la seva vida, d’inversió a mitjà i llarg termini i de confiança recíproca amb els que l’envolten, amb un gran respecte per la terra, com a recurs natural a protegir i atorgant el protagonisme a l’economia productiva en detriment de l’economia financera.

Reflexions després de la lectura de l’article del notari Juan-José López Burniol (La Vanguàrdia, 30 juliol 2011)

Viure per aprendre o aprendre a viure?

La nostra societat està basada en un gran component de competitivitat i d’exigència cada dia més gran cap “els altres”. Als “altres” els exigim fins i tot allò que mai no ens exigirem a nosaltres mateixos. Delegant en els “altres” moltes de les coses que ens corresponen a nosaltres, com a individus, hem creat entre altres coses un monstre que es diu Administració amb una pila de temptacles i que molt sovint ni fa ni deixa fer.

Cal un nou model de compromís personal, d’autoexigència no delegable a ningú, que ens predisposi a afrontar directament els entrebancs i molts dels serveis que ens sembla que necessitem per viure.

Cal tenir ben present que viure i afrontar responsablement la nostra realitat és una forma d’aprendre i que aprenent es viuen amb major i millor eficiència les relacions amb les persones que ens envolten.

La situació de crisi actual ens obliga a reaccionar i canviar de model de vida. El que estem duent fins ara ja no val!.

Aquells que tenim vocació de ser una mica millors cada dia, i que creiem que cal fer alguna cosa per canviar el món des del petit espai local (el jo, la família, la comunitat,...) cal que actuem amb diligència, il.lusió, passió i compromís, des d’ara mateix!.

Cal que deixem la motxila de les herències cómodes i egoïstes del mercat (especulació, diner fàcil, malbaratament innecessari dels recursos,...) i ens oposem a la cultura de protecció que fan les Administracions (des de la més local fins a la més global); serà així com farem el primer pas cap al seu aprimament necessari per aconseguir fer més eficients els recursos de què disposem.

Viure en aquest món consumint menys energia!

Acabem d’arribar (són les 9 del vespre), de Camps. És un petit veïnat de Fonollosa, on hi viuen 8 persones en el nucli urbà i un total de prop de 100 persones disseminades en totes les seves masies.

Durant tot el cap de setmana s’hi han celebrat unes Jornades d’informació i debat sobre la situació del món mundial respecte l’energia, el consum que en fem i la manera com vivim.

Recoi! Que oportuna ha estat la seva celebració!

La meva situació actual, d’emprenyat amb els polítics que conformen el govern local argentoní, m’atansa a estar molt receptiu al munt d’oportunitats que m’envolten. Un munt d’oportunitats que m’obren moltíssims camps d’acció i, la majoria encaminades a la recerca de noves actituds davant del món.

És evident que els humans hem caigut en el parany de malversar els recursos naturals, sense cap mania ni respecte, i que tots plegats hem perdut el nord no valorant la sort que tenim de posseir-los.

I així hem arribat a una situació caòtica, en la qual ni som posseïdors del nostre lloc de treball ni, gairebé ningú, som capaços de veure una sortida clara a la subsistència del món, i en ell nosaltres.

Això és el que aquest cap de setmana s’ha posat sobre la taula i s’ha debatut.

L’aportació de tot un munt de persones, algunes molt sàvies i d’altres compromeses a fons en les seves noves experiències amb sortides molt vàlides i respectuoses amb el món, m’aporta nous elements de reflexió per encarrilar aquest nou moment de la meva vida, excepcional com molts altres moments excepcionals de la meva vida.

Sí que és molt clar que o bé disminuïm les nostres conductes agressives i malbaratadores de recursos i energia natural,... o sóm homes -i dones- morts!!

D’això, podeu estar-ne segurs, en seguiré parlant!!.

Escoltar la gent va molt bé!

Una interessant anècdota del científic anglès Francis Galton (1907) que s’ha pogut comprovar en altres situacions. Ell en va ser testimoni en un concurs de pes de bestiar a una Fira de Ramaderia.

Explica que s’havia seleccionat un bou corpulent per a la competició i que estava exposat davant un nombrós grup d’assistents ansiosos per endevinar, en una juguesca, el pes de l’animal.

Vuit-centes persones van comprar per sis cèntims una butlleta numerada en la qual escrivien el seu nom i les lliures que calculaven que pesava l’animal. Els uns eren experts en bestiar, mentre que altres eren simples visitants de la fira sense coneixement del tema. Un cop recollides les paperetes, el jutge va anunciar que el pes del bou era de 1.198 lliures. No va haver-hi cap premi, ja que cap dels apostadors no s’havia aproximat gens ni mica a aquesta xifra. Seguidament Galton va recollir totes les paperetes, les va sumar i va treure la mitjana dels pesos que havien dit els participants. El resultat va ser la xifra de 1.197 lliures. L’opinió de la gent, en conjunt, havia estat la més encertada.

Interessant el que aquí es planteja. És una bona lliçó per aquells a qui ens preocupa prendre decisions encertades especialment quan aquestes afecten als nostres conciutadans.

Un govern local dèbil format per perdedors

Fa quatre anys un grup de ciutadans, sense consignes partidistes, ens vam proposar participar en la vida política municipal trencant tots els esquemes establerts, proposant-nos un altre estil de fer política, més propera als ciutadans, i vam rebre la confiança majoritària dels argentonins.

Des de llavors això va generar un gran ressentiment en totes les forces polítiques i unes ànsies de revenja que s’han mantingut latents en els darrers quatre anys de govern.

I ha estat ara, en les darreres eleccions del 22 de maig que, la pèrdua d’alguns vots, ha comportat també la pèrdua d’un regidor a tots per Argentona. Això ha propiciat que tots els partits hagin volgut treure el ventre de penes (acumulades i agreujades per la bona manera de fer de tots per Argentona), i responent al desig de protagonisme del cap de Convergència (que es delia de ser Alcalde, després de vuit anys d’intentar-ho) s’han aferrat a un clau roent arrabassant a tots per Argentona la confiança obtinguda d’una àmplia majoria de ciutadans.

Encomanant-se al diable i sense cap més principi que el de satisfer les seves ànsies de poder personal ens trobem, sorprenentment, que forces antagòniques des de fa molt temps obliden els antagonismes i principis (si mai els han tingut) amb únic objectiu: impedir que tots per Argentona, la principal força política sorgida de les eleccions, pugui governar.

En uns moments polítics i econòmics de complicada resolució, això no fa res més que posar en evidència el desprestigi de la classe política partidista, formacions que a Argentona han perdut, i no tenen, la confiança dels argentonins.

Des de tots per Argentona, els cinc regidors que hem obtingut representació i el nombrós grup d’argentonins indignats per aquesta situació, procurarem treballar de valent, al costat dels ciutadans, exigint aquest govern de perdedors que faci la feina ben feta o que deixi pas a aquells que, amb coherència i honestedat, estem disposats a treballar convivint amb els ciutadans sense cap tipus de partidisme.